Esquí de Muntanya al Cadí. Una ruta per a col.lecionistes

Feia ja dos anys que no anava al Cadí per aquesta ruta. De fet, no és una ruta convencional, segurament perquè no es coneix i perquè l'accés no és evident durant la major part de l'hivern.
La carretera que puja Des de Gisclareny i que va direcció al Coll de la Bauma passa per una zona on no hi toca el sol fins entrada la primavera i, tot i que l'alçada de la zona oscil.la entre només 1.500 i 1.600 mts., la neu sol quedar-s'hi de forma permanent. Un cop passat el coll, el camí tomba cap el vessant sud i desapareix la neu tot i estar a més alçada.
És el que m'ha passat avui. Pensava que hi hauria molta menys neu, que podria passar-hi sense dificultat.... i l'aventura ja ha començat aquí, amb el cul al seient del cotxe i un bon raig d'adrenalina a les venes. Després de més d'un intent d'ascensió i de moltes patinades, el cotxe ha superat el més d'un quilòmetre de distància on s'hi acumula la neu arribant per fi al coll de la Bauma.
Un cop superat el tràngol, queden uns tres quilòmetres fins l'anomenat "Clot de la Jaça" on hi ha una barrera que obliga a deixar-hi el cotxe.

Estem a 1800 mts d'alçada i haurem de començar amb els esquís a la motxil.la perquè la neu que hi ha no és uniforme i hi és amb poc gruix. Aquesta zona sol ser plena d'isards, segurament perquè nigú els enreda, compto que dec ser el primer cotxe que hi puja en alguns mesos.



No serà fins els 2.000 mts. que començo a trobar neu amb prou condicions com per calçar-me els esquís amb un pendent que aviat m'obliga a fer voltes maría fins arribar a un gran clot, una coma on el pendent es suavitza per uns moments, per després tornar a remuntar fortament.

Passat el petit planell, aquesta vall encaixonada en forma d'olla va incrementant el pendent l'agafis per on l'agafis. Cal tenir en compte que segons les condicions de la neu ens obligarà a treure'ns els esquís i acabar de pujar a peu o amb grampons, doncs s'aproxima els 40º. Avui he tingut sort i les bones condicions m'han permés pujar amb esquís als peus. Això sí, cal superar aquest clot pel seu punt més feble que és per la seva dreta, després de fer una gran diagonal en aquesta direcció.
Un cop superat aquest tram, es continua pujant per la carena, ara, miris on miris és tot neu, sembla un mató suau i arrodonit, estic sobre els 2.300 mts i de mica en mica el pendent es va suavitzant.

A la dreta es veu el Comabona, amb la seva paret tallada cap el vessant nord, molt assequible un cop ets aquí dalt però avui em limitaré a aribar al Puig de la Font Tordera, cim bessó del comabona, 30 mts més baix. La intenció és anar cap a l'esquerra, baixar esquiant per suau pendent fins el Pas dels Gosolans.



Les sensacions que tens esquiant pel Cadí no es poden explicar, hi has de ser. Aquesta muntanya suau pel Sud i feréstega pel Nord et proporciona tants contrastos de sensacions com els seus dos vessants. Pots passar d'una situació plaent, assolellada, suau, a fer una baixada extrema i radical pel seu "costat fosc", el Nord.
Avui que vaig sol no m'aventuro a fer una baixada per una de les seves canals, de fet, tampoc he vist moviment pels volts del refugi de Prat d'Aguiló, que potser hi hauria anat a fer un cafetó baixant pel punt més feble de la carena, el Pas dels Gosolans.

Si des d'aquí es baixa una mica direcció nord, tens tot un ventall de canals per tornar a remuntar la carena. Però avui això no toca, ja he dit que vaig sol i l'alpinisme, ...millor acompanyat.
Torno a posar pells per fer una suau remuntada i guanyar el poc desnivell necessari per anar a buscar un altre cop la carena i la coma per on he pujat. Comencen a créixer núvols negrots i val la pena no perdre temps.
Quan trobo la traça de pujada trec pells i cap avall.
La sol.litud d'avui em fa extremar precaucions, baixo de manera suau, sense errors, molt de compte a que no es clavin massa els esquís, la neu és una mica tova, ...no en excés. Es disfruta però en algún viratge s'enfonsa una mica massa. No vull saltar pel davant....
De vegades cal guardar la compostura!!
En poca estona arribo a la zona on m'havia posat els esquís. Aixeco la vista i veig el Pedraforca a tocar.

D'aquí cap avall hi ha una altra sorpresa agradable, la baixada es fa per un terreny tarterós de pedra fina i terreny tou i en un moment ets a prop del cotxe. És de les baixades més fàcils i ràpides que pots fer d'una muntanya.
La ruta ha durat 2h i 20'. El desnivell és de 800 mts.

Una aventura sol és més aventura.

Del Tourmalet al Pic du Midi de Bigorre

Qualsevol podria dir que sota aquests dos noms mítics del Pirineu francés s'hi amaga una gran ruta alpinística, però res més lluny de la realitat. Aquesta ruta transcorrerà en gran part per una pista forestal entremig del que qualsevol naturalista en diria grans ferides a aquesta muntanya.
Sovint el Pirineu francés està molt civilitzat, fins a tal punt que construccions, carreteres i telefèrics converteixen el paisatge ferèstec de muntanya en un terreny "domesticat", i aquest és el cas.
Partim del turístic i mític coll del Tour, el Tourmalet, i accedim a un gran exemple de tecnologia astrològic-meteorològica i de comunicacions, combinat amb el turisme de muntanya, que és el Pic de Midi de Bigorre. Tot això a les vores de la gran estació d'esquí alpí de la Mongie.
La suma de tots aquests factors fan d'aquesta muntanya un atractiu turístic apte per tots els públics, per tant, durant el recorregut hi trobarem des d'esportistes corrent, passant pels muntanyencs de sempre, i fins a turistes que no veurien la muntanya si no fos pels recursos que la civilització ha posat al seu abast. Comencem.

A l'arribar al coll del Toumalet, la primera feina enmig de l'estiu és trobar aparcament, sovint cal deixar el cotxe una mica lluny del petit coll ple de vehicles, però en fi, anem a caminar i no ve d'un troç.

Arribem al coll caminant, i això ens permet sentir els últims moments que passen els ciclistes abans de creuar-lo, tot just després comença una baixada vertiginosa per l'estreta carretera que porta cap a Super Barèges, però nosaltres la deixem i, després de contemplar l'ambient, i el monument en memòria del Tour agafem una pista de terra que s'encara direcció Nord. Sóm a 2110 mts d'alçada.
Aquesta ampla pista, pels muntanyencs habituats als senders com un servidor, et deixa una mica desubicat, però cal reconéixer que molta gent l'agraeix per fer una excursió matinal. El desnivell és suau i constant i el paissatge, només s'obre cap a l'esquerra, cap a la vall del riu Bastan, cap amunt, a la nostra dreta, no veiem més que terreny costerut.

En mitja hora ja haurem passat els dos túnels que hi ha a mig camí, i, passat un revolt a la dreta, ja es comença a veure l'objectiu, el Pic du Midi, alt, molt alt encara. Com que la pista puja suau, tot just portem 200 mts de desnivell.

A sota, a la nostra esquerra ens va quedant el Llac d'Oncet, el païssatge ja és més gran i per uns moments sembla fins i tot andí, potser perquè comences a trobar un ramat de llamas que et conviden per una estona a traslladar-te a la gran serralada americana.



En 45 min hem arribat just a la base de la piràmide cimera del nostre objectiu. Sóm al Coll de Sencours, i a partir d'ara, tot i que seguim per pista forestal, el desnivell s'accentúa i el camí va fent unes zetes molt marcades pel llom Sud del Pic. Aquestes ens van desviant de mica en mica cap a la carena Oest, i, just abans d'arribar-hi trobem una construcció en ruïnes, l'hostellerie des Laquets.

Quan sóm just al Coll des Laquets, el camí que hi havia es converteix per fi en un sender, que, s'enfila, ara si, decididament cap el cim. Just al coll portem 430 mts de desnivell i poc més d'una hora d'activitat.
Les zetes que dibuixa el pedregós corriol ara són molt més petites, i pel fet de que ja portem estona i que el camí és més dret, les cames comencen a notar-ho.
A la nostra dreta ens queda sempre la línia del telefèric, i, mentre pujem a peu, dóna temps a que la màquina faci uns quants viatges.

Cada cop sóm més a prop de l'espectacular i quasi lunar cim, tot ple de cúpules i antenes, paisatge que sembla traslladar-nos ara al nostre proper satèl.lit.

Arribem a dalt entre la confusió de gent i construccions, quasi no hi ha terreny natural lliure, de fet, per als que pujen a peu se'ls encamina cap a una terrassa més alta que la majoria de construccions i no es barrejen amb els que han pujat en telefèric, aquests han pagat, i si no ho fas per que et baixin no tens cap servei més que la terrasa esmentada.

Per baixar, avui hem pagat, en aquest cas pots entrar i fer visita turística a part de la tecnologia instal.lada allà dalt, i l'opció de menjar en el restaurant que hi ha.
La baixada la fem ràpidament quasi a vol d'ocell...

Trilogia als Rasos de Peguera: Cim d'Estela - Roc d'Auró - La Torreta (Cap dels Rasets)

Tot i tenir unes formes arrodonides, el massís dels Rasos guarda algunes sorpreses una mica més verticals, que, tot i no tenir cap dificultat ens enfilen a unes puntes amb vistes cap els quatre punts cardinals.
La ruta d'avui serà una volta circular que enllaçarà el Cim d'Estela, el Roc d'Auró i el Cap dels Rasets (o la Torreta).
Deixem el cotxe al Santuari de Corbera a 1424 mts d'altitud, situat sobre el veïnat d’Espinalbet i al peu de la serra de Corbera.

D'aquí cal deixar la cruïlla de pistes que tenim davant i agafar un corriol que per començar puja força dret i en poca estona fem uns 120 mts de desnivell.
Aquest corriol mena a una antiga pista en lleuger descens que cal seguir fins la masia abandonada de Cal Déu. Total 20 mts de baixada fins la casa, on just abans d'arribar-hi tornem a agafar un corriol que ens fa passar per la dreta de les seves parets.

Sobre Cal Deu, els tres cims que farem avui. D'esq. a dreta, Cim d'Estela, Roc d'Auró i la Torreta.

El corriol es torna a enfilar i va pujant amb força pendent tot retallant l'antiga pista que portava fins la font de Tagast.
Uns metres abans d'arribar a la font el camí gira a l'esquerra i entra a una zona de prats en un clar flanqueig als cims que farem, que ens queden a la dreta just per sobre nostre. El camí és poc evident i cal seguir unes estaques clavades als prats i unes marques de pintura grogues. Al final dels prats, al Coll de Tagast, trobem un corriol molt planer que ens portarà a la pista de pujada fins el Coll d'Estela.

De vegades hi pots trobar trànsit.


Cim d'Estela des dels prats del Coll d'Estela.

Hi ha poca estona del coll fins el Cim d'Estela, en un primer moment és sender fàcil i després s'enfila una mica per entre roques on hi ha algun cable per superar la part més dreta.




En pocs minuts sóm dalt després de superar també algun flanqueig una mica aeri.




Cim d'Estela 1870 mts.



Des del Cim d'Estela podem observar els dos propers objectius, Roc d'Auró en primer pla i la Torreta al fons.
Cal retornar fins el Coll d'Estela per seguir el camí cap al Roc d'Auró. Comença amb un camí molt evident i ben marcat però després entra en una zona de caos de roques que el fan una mica perdedor, amb tot i això, es troben fites per tot arreu i només cal seguir-les encarant-te amunt.


Ben bé al Coll del Roc d'Auró trobem una cadena que ens ajudarà a enfilar els primers passos cap aquest cim. Per a molta gent no li serà necessari agafar-s'hi però segur que soluciona el pas a més d'un, sobretot a l'hora de baixar.



Un cop dalt, el cim és una mica més ampli que el d'Estela, que ens queda just a sota, i pel damunt tenim la Torreta, el nostre proper objectiu.



Roc d'Auró, 1953 mts.


Cim d'Estela des del Roc d'Auró.

Baixem fins el coll i continuem l'ascensió fins el tercer i últim "graó" del dia, La Torreta, l'accés fins aquest cim és potser el més laboriós doncs s'ha d'anar buscant el camí, marcat amb senyals grogues per entre els blocs de roca que formen la carena, passant per dreta i esquerra d'aquesta.


Aquest es va enfilant cada cop més fins que l'última part que hi ha una roca amb un pas de II, fàcil. Un cop superat ja sóm dalt.

La Torreta, 1992 mts.



Les vistes ara se'ns amplien fins el Pirineu cerdà, on podem distingir fàcilment la Tossa d'Alp, el Puigllançada i el Puigmal.
Al sud ens queden, molt propers i sota nostre el Cim d'Estela i el Roc d'Auró, i més avall tota la Serra de Queralt, la dels Lladres i la dels Tossals. Més enllà hi tenim tota la plana de la Catalunya central amb Montserrat i el Montseny al fons.
A l'Est hi veiem la Serra de Picancel, el Pantà de la Baells i el Catllaràs com a principals relleus, i a l'Oest hi veiem la Serra de Busa i el Port del Comte.
El descens el farem direcció Nord, Nord-Est per suaus pendents i entremig de bosc de pi negre fins al coll dels Rasets.

Coll dels Rasets des de la Torreta


Allà hi ha un indicador que senyala el camí de baixada. Aquest fa un flanqueig i al final ens porta a la font de Tagast, punt on haviem deixat el camí durant la pujada.
El retorn des d'aquí és el mateix que hem fet pujant.

Ruta al Wikiloc:

Ruta circular pel Puigmal

Avui tinc la bona companyia del Màrius, i amb ell anirem a seguir una ruta pel Puigmal i entorn. Ens interessa fer una bona ruta en alçada per tal d'aclimatar-nos una mica i preparar la propera sortida als Alps. Com més estona estiguem en actiu allà dalt, millor, per tant hem buscat un recorregut que ens permeti això.
Aprofitant que es pujen quasi 900 mts de cop, i que arribem al cim més alt de la ruta, el Puigmal (2.910 mts), farem una volta i uns quants cims amb poc esforç més.


Tot just abans d'arribar dalt del cim, veiem un isard solitari que ens deleita amb alguna cabriola que hem tingut la sort d'immortalitzar.


La foto de rigor al cim del Puigmal.

Els cims que fem després del Puigmal són el Pic Petit del Segre, el Pic del Segre i el Puigmal de Llo. En total no arribem als 1.100 mts de desnivell acumulat i hi destinem 4 h 40', una sortida ideal per al nostre objectiu.

Arribant al Puigmal de Llo amb el Pic Petit del Segre darrera.


Des del Puigmal de Llo i prop del migdia es veuen uns núvols amenaçadors rere el Puigmal que a la tarda donarien tempestes.

La tornada la farem per la carena que baixa des del Puigmal de Llo fins on es suavitza i llavors girem a l'esquerra i baixem directe per terreny mig tarterós en direcció al torrent d'Aiguaneix.


Màrius i Lluís

Seguint rastres als Rasos (part 1)

Avui que ha acabat de nevar he pensat que podia fer un article sobre la fauna als Rasos seguint i observant els seus rastres.
Començo a buscar i m'adono que la nevada és massa recent i fa massa fred per que els animals s'hagin atrevit a sortir dels caus.
Sí que em trobo però moltes traces humanes amb totes les seves vessants. Les estudiarem:
A la següent foto veiem el rastre que deixen els "raquetistes" o altrament dits "tennistes". És l'espècie que ha proliferat més els últims anys, de fet, els Rasos és un espai ideal per a ells.
Se'ls pot trobar en grups, o bé solitaris, veiem algunes fotos que ens ho demostren.

També hi tenim els "palilleros", aquests es podrien dividir en "palilleros gruixuts" i en "palilleros prims".
Aquests últims en vies d'extinció als Rasos, se'n veuen molt poques traces i moltes d'elles demostren un cert patiment en forma de forats al costat de la seva traça. Es veu que s'ha modificat el seu hàbitat i no s'hi acaben d'adaptar.

Això es veu sobre tot en llocs una mica pendents i amb neu tova. Vegeu la foto inferior.

No oblidem també que els "palilleros gruixuts" havien estat els més nombrosos a la muntanya però va passar alguna cosa tipus meteorit i dinosaures: d'un dia per l'altre van desaparèixer i nomès en quedà la subespècie dels que sabien pujar i baixar. Diuen d'ells, però, que menjen foques i que n'aprofiten les pells...

Solen fer una traça recta de pujada, sovint amb una cara descomposada de l'esforç, a l'igual que els "tennistes". A diferència d'aquests últims, la canvien però, de baixada, dibuixant unes esses per la neu i una gran rialla a la seva cara.


Sovint, tant "tennistes" com "palilleros" solen conviure en simbiosi aprofitant-se de les traces d'uns i altres. A sota hi tenim un exemple.

Una altra espècie molt comuna són els "culenbajen". Es caracteritzen per aparéixer sobre tot els caps de setmana i la seva activitat es basa en un principi fonamental: col.locar el centre de gravetat el més baix possible, tipus fòrmula 1, i així lliscar amb certa seguretat. Els seus frens, però, no són de carboni com en els citats vehícles i solen fallar provocant accidents múltiples.

Per acabar avui us deixo amb unes traces molt habituals per aquests verals i també per molts altres. Deixen dues traces paral.leles, no són gaire hàbils a la neu, i si es despisten una mica se'ls veu per les cunetes o bé encastats els uns amb els altres.


El recorregut que he fet és un dels més clàssics i més esquiables als Rasos (ai, ja m'he delatat.. ja saps de l'espècie que sóc).


NOTA: aviat la segona part. Aquesta sí que serà d'animals animals.