Sovint solitari esportista suant sempre la samarreta pels senders i senderets sobre sabatilles o bicicletes i si no lliscant els seus esquís fent esses sobre les neus i escalant els cims més altsssss:
BTT
Esquí de muntanya
Senderisme i muntanya

dimecres, 1 de febrer de 2017

Batalletes

Després de molt temps, anys, un bon dia del mes de gener ens hem retrobat amb una vella amiga per fer de nou, una sortida d'esquí de muntanya. Anem al fer el Bastiments, però aquest cop la ruta és el que menys importa, de fet després d'uns quants cops de pujar-hi perd l'interés de ressenyar-la. Com no, el que fa el dia especial és la companyia que feia temps que no teniem, la Marta.
El dia esplèndid i la poca pressa que tenim avui fa que passem l'estona xerrant i xerrant, no bufem gaire, i no és perquè estem molt en forma, és perquè anem poc a poc, la calma necessària per posar-nos al dia de tants anys sense parlar, i segurament necessitarem més sortides per acabar "d'instal.lar les actualitzacions".
Hi ha hagut temps per parlar de tot, i una estona l'hem dedicat a explicar batalletes, i entre tots n'hem recordat una que en aquell moment va marcar un punt d'inflexió en un dels elements de seguretat dels corredors de muntanya, el casc. Ens situem....
Corria l'any 2001, en plena evolució de l'esquí de muntanya, que es debatia sobre la necessitat de portar o no el casc a les curses. Allò que ara ningú es pregunta, doncs en aquells moments ho fèiem, si si, tenia més detractors que defensors l'ús del casc.
Durant tota la temporada ja es venia recomanant el casc a les curses, però clar, l'èxit era escàs, qualsevol es posava uns grams valuosíssims al cap si podies anar sense. Els que comencen ara poden observar que la lluita pel pes no és nova, ve de temps.
El dia 1 d'abril del 2001 es va celebrar la XXXVII Cursa del Bassiero. I ara algú pot dir "carai quina memòria", i jo dic, no, no és això, és que ho guardo tot. Encara conservo tríptics, resguards d'inscripció i fulls de classificacions de totes les curses que en el seu temps vaig fer. Diriem que la memòria la guardo en arxivadors ;-)



Aquella cursa va ser la primera que es va obligar a portar casc, era final de temporada i es volia provar implantar l'obligatorietat l'any següent malgrat les crítiques. El tipus de casc era lliure, d'alpinisme o de BTT bàsicament, no hi havia homologacions per fer aquest esport. Jo en portava un de BTT, un SHAD vell que regalaven en el Raiverd el germans Bohigas.
Reconec que abans de la cursa, encara que no detractor, també n'era escèptic de l'ús del casc, però va passar una cosa que va fer canviar el meu pensament i suposo que el de tots els altres corredors.
Aquell any, el recorregut el van escurçar lleugerament perquè hi havia poqueta neu, ja feia molt bon temps i no s'arribava fins la zona del refugi d'Amitges, des del Pic d'Amitges es retallava cap als Pics de Bassiero.
Va ser a l'alçada del Pic d'Amitges, en un flanqueig entre dues roques, encara amb les pells posades, se'm va enfonsar el peu de sota el pendent, a causa de la neu podrida, provocant-me un desequilibri en direcció cap el pendent, amb tant mala fortuna que el meu cap va anar a parar de cop a una roca que sobresortia de la neu. L'impacte va ser fort, em va deixar estontollat, vaig palpar el cap i vaig adonar-me'n que "es veritat, porto el casc".
Palpant-lo em va semblar una mica afectat, bonyegat. Em feia molt mal de cap, i tenia com una nebulosa davant meu, per primer cop després de tants anys de curses vaig pensar que potser havia d'abandonar, però pel meu company, el Dani, vaig seguir, una mica a trompicons i bastant adolorit.
La lluita pel primer lloc, que fins llavors encara optàvem la vem abandonar, el meu objectiu era només arribar i poder estirar-me. I així fou, no recordo gaire res de la part final de la cursa, potser pel cop, potser pel temps que fa d'això, no se. Vem arribar segons però aquell dia no estava gaire per celebracions.
En acabar em vaig treure el casc i, l'havia trencat amb la caiguda! Si no arriba a ser per aquesta closca de porexpan termoformat el que potser estaria trencat seria el meu crani.
Des d'aquell dia, el primer dia de portar casc, i que per sort meva ens van obligar, no m'he qüestionat mai més l'ús del casc en l'esquí de muntanya. I com jo molts d'altres companys que en van veure el resultat.


Bé, que expliqui aquestes batalletes deu ser que em faig gran....o que ja en sóc.

PD: Marta, benvinguda!

Cap comentari: