Sovint solitari esportista suant sempre la samarreta pels senders i senderets sobre sabatilles o bicicletes i si no lliscant els seus esquís fent esses sobre les neus i escalant els cims més altsssss:
BTT
Esquí de muntanya
Senderisme i muntanya

dimecres, 1 de febrer del 2017

Batalletes

Després de molt temps, anys, un bon dia del mes de gener ens hem retrobat amb una vella amiga per fer de nou, una sortida d'esquí de muntanya. Anem al fer el Bastiments, però aquest cop la ruta és el que menys importa, de fet després d'uns quants cops de pujar-hi perd l'interés de ressenyar-la. Com no, el que fa el dia especial és la companyia que feia temps que no teniem, la Marta.
El dia esplèndid i la poca pressa que tenim avui fa que passem l'estona xerrant i xerrant, no bufem gaire, i no és perquè estem molt en forma, és perquè anem poc a poc, la calma necessària per posar-nos al dia de tants anys sense parlar, i segurament necessitarem més sortides per acabar "d'instal.lar les actualitzacions".
Hi ha hagut temps per parlar de tot, i una estona l'hem dedicat a explicar batalletes, i entre tots n'hem recordat una que en aquell moment va marcar un punt d'inflexió en un dels elements de seguretat dels corredors de muntanya, el casc. Ens situem....
Corria l'any 2001, en plena evolució de l'esquí de muntanya, que es debatia sobre la necessitat de portar o no el casc a les curses. Allò que ara ningú es pregunta, doncs en aquells moments ho fèiem, si si, tenia més detractors que defensors l'ús del casc.
Durant tota la temporada ja es venia recomanant el casc a les curses, però clar, l'èxit era escàs, qualsevol es posava uns grams valuosíssims al cap si podies anar sense. Els que comencen ara poden observar que la lluita pel pes no és nova, ve de temps.
El dia 1 d'abril del 2001 es va celebrar la XXXVII Cursa del Bassiero. I ara algú pot dir "carai quina memòria", i jo dic, no, no és això, és que ho guardo tot. Encara conservo tríptics, resguards d'inscripció i fulls de classificacions de totes les curses que en el seu temps vaig fer. Diriem que la memòria la guardo en arxivadors ;-)



Aquella cursa va ser la primera que es va obligar a portar casc, era final de temporada i es volia provar implantar l'obligatorietat l'any següent malgrat les crítiques. El tipus de casc era lliure, d'alpinisme o de BTT bàsicament, no hi havia homologacions per fer aquest esport. Jo en portava un de BTT, un SHAD vell que regalaven en el Raiverd el germans Bohigas.
Reconec que abans de la cursa, encara que no detractor, també n'era escèptic de l'ús del casc, però va passar una cosa que va fer canviar el meu pensament i suposo que el de tots els altres corredors.
Aquell any, el recorregut el van escurçar lleugerament perquè hi havia poqueta neu, ja feia molt bon temps i no s'arribava fins la zona del refugi d'Amitges, des del Pic d'Amitges es retallava cap als Pics de Bassiero.
Va ser a l'alçada del Pic d'Amitges, en un flanqueig entre dues roques, encara amb les pells posades, se'm va enfonsar el peu de sota el pendent, a causa de la neu podrida, provocant-me un desequilibri en direcció cap el pendent, amb tant mala fortuna que el meu cap va anar a parar de cop a una roca que sobresortia de la neu. L'impacte va ser fort, em va deixar estontollat, vaig palpar el cap i vaig adonar-me'n que "es veritat, porto el casc".
Palpant-lo em va semblar una mica afectat, bonyegat. Em feia molt mal de cap, i tenia com una nebulosa davant meu, per primer cop després de tants anys de curses vaig pensar que potser havia d'abandonar, però pel meu company, el Dani, vaig seguir, una mica a trompicons i bastant adolorit.
La lluita pel primer lloc, que fins llavors encara optàvem la vem abandonar, el meu objectiu era només arribar i poder estirar-me. I així fou, no recordo gaire res de la part final de la cursa, potser pel cop, potser pel temps que fa d'això, no se. Vem arribar segons però aquell dia no estava gaire per celebracions.
En acabar em vaig treure el casc i, l'havia trencat amb la caiguda! Si no arriba a ser per aquesta closca de porexpan termoformat el que potser estaria trencat seria el meu crani.
Des d'aquell dia, el primer dia de portar casc, i que per sort meva ens van obligar, no m'he qüestionat mai més l'ús del casc en l'esquí de muntanya. I com jo molts d'altres companys que en van veure el resultat.


Bé, que expliqui aquestes batalletes deu ser que em faig gran....o que ja en sóc.

PD: Marta, benvinguda!

diumenge, 12 de juliol del 2015

Gra de Fajol i Gra de Fajol Petit

Avui toca una ruta d'una durada i un desnivell prou assequible com per fer-hi una bona passejada en família.
Hem sortit de l'estació de Vallter i ens hem enfilat per les pistes amunt. L'altra opció era començar des del camí del refugi, uns quants metres més avall, però un dels components del grup, per motiu de lesió li convenia estalviar el màxim de desnivell.

Els dies d'estiu, aquesta zona és plena d'excursionistes, sobre tot pel camí del refugi, però també n'hi ha voltant per l'estació, i l'objectiu de la majoria és arribar fins el Coll de la Marrana, o sigui que tant si vens de Vallter com del refugi d'Ulldeter, ens ajuntem tots als planells que hi ha abans de coronar el coll.
Terreny suau sortint de l'estació, en pocs metres ens ajuntarem amb els del refugi

Gra de Fajol, el Coll de la Marrana a la dreta

La costa per arribar-hi és una mica dreta però en poca estona ens hi plantem, Portem una hora de camí i ja hi som. Al coll, gran part de la gent que hi arriba sol anar a fer el cim més alt de la zona, el Bastiments, però uns quants anem en sentit contrari a fer el Gra de Fajol.
Encarant-nos al Gra de Fajol
El Bastiments rere nostre

Coll de la Marrana desde mitja pujada

Fins al cim sembla que ens queda una gran pujada, de fet és una pujada dreta, i l'avantatge que té això és que en poqueta estona fas el desnivell que ens porta a dalt, no sense bufar, però amb vint minuts més haurem aconseguit l'objetiu del dia.
L'Ares fent créixer un fita just abans del cim




Fem un bon i tranquil esmorzar, el dia ens permet fer una bona pausa a 2.714 metres. Després la unitat familiar es divideix i, mentre la majoria giren cua i desfan el camí fet, em quedo sol decidit a fer el Gra de Fajol Petit, no em conec el camí de baixada però ja trobarem alguna cosa.
Vistes del Gra de Fajol Petit des del Gran, enmig de la carena el Pas de l'Isard

Tot carenejant em trobo una parella i els demano per aquest camí que no conec, i em diuen que és perillós, que cal desgrimpar i és tarterós. No és de fiar vaja. Em sugereixen l'opció de baixar per una de les canals que parteixen del Pas de l'Isard.
Un cop a aquest coll entre els dos cims, vaig observant si hi ha bona baixada i, home, es veu una mica precària però factible.
Segueixo la ruta per la carena i en poca estona arribo al Gra de Fajol Petit (2.567 m.). Aquí ja estic sol, no hi ha ningú. Miro de trobar un camí evident que baixi directe però no hi és, no hi ha fites i el terreny és molt obert, m'arriscaria a haver de girar a mitja baixada si no trobo el camí bo, per tant, vistos els dubtes, giro cua i arribo fins el pas de l'Isard on hi ha una canal marcada amb una fita i que dóna l'inici a la canal de baixada.
Arribant al Petit

Vallter just a sota

Mirant enrere, el Gran, i enmig el pas de l'Isad

La canal és dreta, i molt descomposta, has de vigilar on poses els peus per no patinar. Quan aquesta s'obre, segueix el pendent inclinat però ara el terreny és tarterós, no gaire còmode però es baixen uns quants metres bastant ràpidament, fins que les pedres ja són més grans i es suavitza el terreny.

El camí fet, mirant amunt
El camí que queda per fer


Vista de la zona des de baix

El refugi ja es veu a prop però no hi arribaré, queda una mica per sobre, o sigui que opto per anar a buscar el camí i cap avall.
D'allà fins baix és un tràmit fet enmig altre cop d'una gentada. Remunto la carretera fins l'estació on m'espera la resta del grup.



Marta, Núria, Ares i Lluís

diumenge, 5 de juliol del 2015

Pic de Font Freda

Fa temps que no publicava en aquest bloc, però es que fins ara havia fet poca muntanya i pràcticament cap ruta nova. Avui, en canvi, hem fet una ruta d'aquelles de col.leccionista, solitària i prou bonica i curta per fer-la en un matí.
Amb la Núria i l'Ares hem sortit del pàrquing de l'Estanyol, al qual s'hi arriba amb cotxe per una pista en males condicions que es fa servir a l'hivern com a pista d'esquí de l'estació de Porté Puimorents. A tocar d'aquest aparcament hi ha l'estany de l'Estanyol i un bar restaurant que ens pot servir d'habituallament sobre tot en tornar de la ruta, perquè al marxar potser que encara no estigui obert.
Si es té un turisme potser val la pena deixar el cotxe al Pàrquing de La Vinyola, que s'hi arriba sense dificultats amb carretera asfaltada, encara que això vol dir haver de caminar en pujada uns 150 mts. de desnivell.
El Pic de Fontfreda és la talaia que és sempre present quan t'endinses desde Puigcerdà per la vall que puja fins a Porta, la Vall del Querol. És un cim piramidal des d'aquesta perspectiva que té desde baix un desnivell considerable, de fet s'alça fins els 2738 mts.
Comencem l'ascens pel que és a l'hivern una pista d'esquí i al cap de poc ens desviem a l'esquerra per una petita vall que ens porta al coll del Roc de les Ombres. Aquesta pujada és molt poc fresada i has d'anar buscant unes escasses fites entre nerets i grans blocs de predra.
Recomponent una fita

Blocs i nerets

En arribar al coll ja ens queda davant nostre tot l'esperó del cim en qüestió, la carena Nord-Est. El cim es veu molt amunt encara.
Vista del cim des del Coll del Roc de les Ombres

Hem de fer un petit descens fins les basses de Font Freda, on podem repostar aigua si ens escasseja.
La part potser més dreta és la que fem per anar a buscar la carena, encara que un cop a aquesta, segueix pujant de manera decidida i els metres van avançant ràpid a la pantalla del GPS.
Aixopluc amb pedra semblant a un dolmen, característic en iniciar la pujada per la carena

A baix el planell i les basses de Font Freda

El que vèiem lluny, lluny fa una estona, cada cop ho veiem més a prop, això si, encara hem d'aixecar el cap perquè és a prop, però també amunt.

El camí és dret i també entretingut, si optes per seguir estrictament la carena, has de fer servir a estones les mans per superar els blocs que hi ha.
Al fons la carretera i el Coll del Pimorent, just al mig del coll del Roc de les Ombres.

Després d'alternar uns quans ressalts de roca i unes zones més suaus i herboses veiem que ja s'aplana el poc camí que hi ha i ja s'entreveuen les instal.lacions del cim.
El Poble de Porta ben be sota nostre

El cim on arribem és el cim oriental, però per fer el cim occidental només cal planejar per un gran prat, ple de flors a aquesta època, ben diferent del que hem fet fins ara. ens costa cinc minuts escassos d'arribar-hi.
Mirant enrere, el cim Oriental, tot anant cap a l'occidental

Fons d'escriptori

Ja de tornada, el Carlit al Fons

I per tornar desfem el camí fet. Hi hauria més opcions des d'aqui dalt com una circular pels cims de la Valleta, la Vinyola i la Mina per exemple, però les joves que m'acompanyen avui ho han fet amb aquestes condicions ;-)
Carena de baixada i el Coll del Roc de les Ombres a baix


Un altre cop nerets i blocs baixant del coll del Roc de les Ombres

El coll per sobre nostre
El track de la ruta és fet des de l'aparcament de la Vinyola, però com ja he dit al principi, amb un tot terreny es pot pujar fins el pàrquing de l'Estanyol.



Ruta ben feta i desfeta, entretinguda i en bona companyia.

dimarts, 16 de juliol del 2013

La Foradada pel Griell de Cal Pigot

Sovint, quan planteges una excursió amb nens busques recursos per què no s'avorreixin. La solució més fàcil i efectiva és portar un grupet d'amics o parents d'edats properes, però avui no podia ser així i he optat per un altre recurs, el de buscar una ruta amb al·licients, tant entremig com al final del recorregut.
Per qualsevol nen, avui la meva filla, el simple fet de caminar pot ser-li monòton, però aquesta ruta ens facilita un xic d'aventura, que acabada de guarnir amb una corda i un casc la converteixen en motivadora, i més aventura.
Una altra cosa a tenir en compte és la durada. La totalitat de la ruta és molt més llarga, però el tram escollit té prou intensitat d'al.licients. Hem anat i tornat pel mateix lloc, així no tindrà el record que això de fer excursions és una cosa "llarga i pesada".


Deixem el cotxe aparcat a l'Escola de Malanyeu i fem un tram per pista ampla fins que trobem un cartell indicador del nostre recorregut. Ens desviem a la dreta amunt pel bosc seguint les marques grogues que ja no haurem de deixar en tota l'estona.
La pujada és força dreta i poc a poc anem sentint la remor de l'aigua més a prop. després d'alguns passos de camí molt estret arribem ben bé fins el fons del torrent de Cal Pigot.
Cal travessar el torrent per sobre unes pedres si no et vols mullar els peus, l'aigua que porta és molt calcària i ofereix moltes formacions de tosca com la de la imatge anterior.
En un moment ens trobem en una raconada on hi ha una corda penjada i uns graons cavats a la tosca que ens facilitaran l'ascens. Per sobre de la corda hi ha una escala que també ens acaba d'ajudar a superar el primer tram del griell, o graell, o grau.




És important incidir en la seguretat de la ruta. No és una ruta difícil per un adult avesat a la muntanya, però si que és molt recomanable proporcionar seguretat a qui no hi estigui familiaritzat, sobre tot per als nens.
Lligats amb una corda hem superat els dos primers entrebancs però encara no s'ha acabat l'aventura. Per un forat a la roca sortim al peu d'un salt d'aigua, i el superem ben bé per la vora amb una petita grimpada on també hi ha graons cavats a la tosca.

Passat aquest tram només cal creuar el torrent, i durant una estona entrem a un bosc de pi i faig per fer una costeruda pujada en flanqueig cap a la dreta, a buscar el punt més feble de la cinglera de la Foradada. En aquest punt també hi ha una corda muntada per superar un curt pas de 3-4 mts i arribar així dalt de la cinglera.

Des d'allà se'ns obren grans vistes cap el nord i l'oest, Malanyeu als nostres peus, el poble de Fígols davant, la Cubeta de Vallcebre, el Cadí, el Moixeró, la vall del Llobregat, i el Pedraforca, avui guarnit amb una fumarola com si fos un volcà. Més a l'esquerra la Serra d'ensija, i dels Rasos, amb el seus Roc d'Auró i Cim d'Estela.



Fem molts pocs metres més i ja ens trobem davant la Foradada, un forat a la cinglera fet per l'erosió de la roca més tova, vermellosa, sota d'un conglomerat calcari més dur, de color grisós.

El pas per sota ens du a un balcó un altre cop amb grans vistes. A les fotos es veu que seguim units de la corda, no és que sigui complicat ni difícil però torno a remarcar la seguretat amb nens.



Hem esmorzat, hem trobat fins i tot un tresor, on hi hem firmat i l'hem tornat a deixar a lloc per si el troba el següent aventurer que vingui.



Ara toca baixada, fem el mateix camí que de pujada, això vol dir que tornarem a passar per les escales, per l'altra roca foradada, pel salt d'aigua, travessarem el torrent i desgrimparem el que haviem grimpat. Tot un munt de coses abans no arribem al cotxe.





Quina aventura, oi Ares?

El track:



Lluís

dissabte, 13 de juliol del 2013

Matinal al Carlit o "Carlit a l'idea"

A les sis ja no podia dormir i de cop i volta he pres la decisió.
Dit i fet, cotxe i cap el Carlit que hi falta gent... bé, de gent no en falta gaire, més aviat al contrari, per sort la majoria dels muntanyencs solem ser respectuosos i educats, i procurem que no sembli que hi hem passat.
Molta neu. Des dels 2.100 mts. es comencen a trobar congestes... i molta aigua, a part de l'habitual dels llacs. Moltes plantes tot just comencen a brotar, i ja som a mitjans juliol. Hi ha un paisatge que hi estem poc habituats a veure a aquestes alçades de temporada.
Els peus de foto del reportatge fotogràfic ja són suficients per explicar la ruta.
Presa del llac de Les Bulloses


Els Perics al fons

Primeres congestes a 2100 m.



La muntanya del fons és el Carlit


Deixant la zona dels llacs comença un gran flanqueig. El Carlit al fons

Dues opcions, per la carena o per la canal

La majoria es decideix per la carena

Llacs de l'altre vessant de la carena

Tercera opció, sortir de la ruta normal i enfilar-me per la cresta

Per una estona si que vaig sol


Estany de Lanós des del Carlit. Temps 1h 57m.

Hi trobo uns companys Berguedans que em deixen una estelada i em fan la foto

Baixada per la ruta normal. Primer la canal i després vorejar la neu.

Una mica més avall, sense tant pendent, ja podem "esquiar" per la neu





L'esquiadeta...



...I finalment el track: