Sovint el Pirineu francés està molt civilitzat, fins a tal punt que construccions, carreteres i telefèrics converteixen el paisatge ferèstec de muntanya en un terreny "domesticat", i aquest és el cas.
Partim del turístic i mític coll del Tour, el Tourmalet, i accedim a un gran exemple de tecnologia astrològic-meteorològica i de comunicacions, combinat amb el turisme de muntanya, que és el Pic de Midi de Bigorre. Tot això a les vores de la gran estació d'esquí alpí de la Mongie.
La suma de tots aquests factors fan d'aquesta muntanya un atractiu turístic apte per tots els públics, per tant, durant el recorregut hi trobarem des d'esportistes corrent, passant pels muntanyencs de sempre, i fins a turistes que no veurien la muntanya si no fos pels recursos que la civilització ha posat al seu abast. Comencem.
A l'arribar al coll del Toumalet, la primera feina enmig de l'estiu és trobar aparcament, sovint cal deixar el cotxe una mica lluny del petit coll ple de vehicles, però en fi, anem a caminar i no ve d'un troç.
Arribem al coll caminant, i això ens permet sentir els últims moments que passen els ciclistes abans de creuar-lo, tot just després comença una baixada vertiginosa per l'estreta carretera que porta cap a Super Barèges, però nosaltres la deixem i, després de contemplar l'ambient, i el monument en memòria del Tour agafem una pista de terra que s'encara direcció Nord. Sóm a 2110 mts d'alçada.
Aquesta ampla pista, pels muntanyencs habituats als senders com un servidor, et deixa una mica desubicat, però cal reconéixer que molta gent l'agraeix per fer una excursió matinal. El desnivell és suau i constant i el paissatge, només s'obre cap a l'esquerra, cap a la vall del riu Bastan, cap amunt, a la nostra dreta, no veiem més que terreny costerut.
En mitja hora ja haurem passat els dos túnels que hi ha a mig camí, i, passat un revolt a la dreta, ja es comença a veure l'objectiu, el Pic du Midi, alt, molt alt encara. Com que la pista puja suau, tot just portem 200 mts de desnivell.
A sota, a la nostra esquerra ens va quedant el Llac d'Oncet, el païssatge ja és més gran i per uns moments sembla fins i tot andí, potser perquè comences a trobar un ramat de llamas que et conviden per una estona a traslladar-te a la gran serralada americana.
En 45 min hem arribat just a la base de la piràmide cimera del nostre objectiu. Sóm al Coll de Sencours, i a partir d'ara, tot i que seguim per pista forestal, el desnivell s'accentúa i el camí va fent unes zetes molt marcades pel llom Sud del Pic. Aquestes ens van desviant de mica en mica cap a la carena Oest, i, just abans d'arribar-hi trobem una construcció en ruïnes, l'hostellerie des Laquets.
Quan sóm just al Coll des Laquets, el camí que hi havia es converteix per fi en un sender, que, s'enfila, ara si, decididament cap el cim. Just al coll portem 430 mts de desnivell i poc més d'una hora d'activitat.
Les zetes que dibuixa el pedregós corriol ara són molt més petites, i pel fet de que ja portem estona i que el camí és més dret, les cames comencen a notar-ho.
A la nostra dreta ens queda sempre la línia del telefèric, i, mentre pujem a peu, dóna temps a que la màquina faci uns quants viatges.
Cada cop sóm més a prop de l'espectacular i quasi lunar cim, tot ple de cúpules i antenes, paisatge que sembla traslladar-nos ara al nostre proper satèl.lit.
Arribem a dalt entre la confusió de gent i construccions, quasi no hi ha terreny natural lliure, de fet, per als que pujen a peu se'ls encamina cap a una terrassa més alta que la majoria de construccions i no es barrejen amb els que han pujat en telefèric, aquests han pagat, i si no ho fas per que et baixin no tens cap servei més que la terrasa esmentada.
Per baixar, avui hem pagat, en aquest cas pots entrar i fer visita turística a part de la tecnologia instal.lada allà dalt, i l'opció de menjar en el restaurant que hi ha.
La baixada la fem ràpidament quasi a vol d'ocell...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada