Esquí de muntanya: Trilogia al Port del Comte

Ja fa un temps vaig fer aquesta trilogia però des de l'estació de Tuixén, més curta. Avui començo al Port del Comte:
13 d'abril, fa calor, potser massa per l'època de l'any, si t'hi fixes quasi es veu la neu en ràpida retirada. Aprofito les últimes neus al Port avui que tinc una estona, farem una volteta ben maca en solitari.
Començo des de la Plaça Catalunya (la del Port, no de la capital), allà hi ha quatre cotxes més, senyal que la muntanya avui serà també solitària.
Tot i ser a una alçada considerable aquí ja no hi queda pràcticament neu, hauré de començar amb els esquís a coll fins que trobi les primeres clapes, això passa al cap d'uns deu minuts de caminar. Em calço els esquís i a partir d'aquí sortosament ja no me'ls hauré de treure més per falta de neu, encara que si per altres motius, aviat m'explico.

Inici de l'ascensió desviant cap a la dreta de la imatge

El camí que he agafat des de la plaça Catalunya és encarant cap a la dreta, cap a l'obaga dels Galls, un tub ampli on fins i tot la gent de l'estació l'ha convertit en pista fins a la meitat, a partir d'allà deixa d'haver-hi rastre humà per una estona, poca, just fins quan treu el cap per sobre d'un llom el primer objectiu del dia, el Tossal de l'Estivella. Per encarar l'última pala creuo per un moment la part alta de l'estació, un remuntador de debutants, potser il.lògicament posat allà.

Tub de descens pel Portell del Llop, des de l'ascensió per l'obaga dels Galls

Tossal de l'Estivella

Tossal des de sota

La congesta que hi ha ara per sobre meu, a la carena cimera, fa una mica de respecte, ja es veu que en una part ja ha baixat per la calor de fa un o dos dies. Per sort encara no hi passo massa tard i confio que no baixi ara, això si, sempre un ull mirant amunt aviam què fa.
L'últim tram abans de la carena final m'obliga a treure els esquís, en ser cara sol la neu és inconsistent i els cantells no agafen amb seguretat. Em trec els esquís i els últims 10 metres els faig a peu, cap entrebanc a part d'haver de superar l'últim graó que forma el punt més feble de la congesta. Trec el cap per sobre la carena i ara es veu el vessant nord, que diferent. Totalment nevat, neu encara endurida per la fresca de la nit i conservada per la poca incidència del Sol, quina baixada m'espera!

Quatre fotos, trec pells, ...i ara em ve al cap una d'aquelles coses que de petit, de nen iniciat a l'esquí al Port del Comte, havia pensat moltes vegades en fer aquelles cues quilomètriques... "m'agradaria tenir el Port un dia per mi, sol, ben sol", doncs vet ací, sense buscar-ho el tinc davant meu, faré una baixada, només una, per la pista que em plagui. Totes estan perfectes, em faltarien hores de dia i sobre tot forma física per aprofitar les condicions d'avui de l'Estivella. He triat "l'Esquirol", més que res perquè ja em deixarà una mica més amunt del temut "Clot dels Carbassers", una ratonera d'aquelles que els esquiadors d'alpí hi han passat moltes hores fent cua, o bé al final han remuntat a peu.
He de parar a mitja baixada, l'esforç de la pujada i el pendent de la pista m'hi obliguen, sobre tot si vull gaudir més del que encara em queda per baixar.

Però una de les coses que té el port és que no hi ha molt desnivell i aviat arribo al clot, on poso pells i m'encaro amunt, direcció a la part alta de l'estació de Tuixén, al Prat d'Arderic i Prat Llong, veig que aquí si que encara hi ha esquiadors de fons, n'he vist quatre en la distància aprofitant el mateix moment que jo.
Segueixo amunt, ara pel bosc que hi ha just sota la Tossa Pelada i buscant el camí més evident per superar aquest fantàstic tram arbrat. És dret però al final tampoc es fa gaire llarg, i de mica en mica va aclarint-se fins que de cop i volta ja veus el bosc des de fora.
Ara la vista es fixa endavant, cap a la Tossa que va treient el nas, cap el que en una muntanya alpina en diriem piràmide cimera, però que a la Serra del Port del Comte són bonys arrodonits, la Tossa és un bony cimer amb totes les de la llei.

Tossa Pelada al fons

D'on ve el nom "Tossa Pelada"?

Un últim esforç per superar el bony i ja hi soc, ja es veu el proper objectiu del dia, el tercer cim, el més alt però curiosament el quin menys esforç suposarà, el Pedró dels Quatre Batlles. D'un cim a l'altre es fa entre 5 i 10 min, fins i tot ni les pells cal treure doncs tenim una lleugera baixada fins un coll molt ampli i acte seguit l'última rampa fins arribar a Pedró.
Més fotos solitàries de la paramenta del cim, que ara ha augmentat amb quantitat, fins al punt que hi ha qui li ha canviat el nom al cim, passant a dir-li el "Pedrot" dels Quatre Batlles. A la foto es veu el perquè.

Pedró dels Quatre Batlles

El pedrot

Que com ha aparescut aquest pedrot aquí dalt? No ho sé, misteri, potser algú me'n sap dir quelcom...
Toca baixada, un altre cop agraïda, excepte el petit contrafort que cal remuntar si pot ser sense pells i amb tècnica de "skating" abans d'encarar la baixada definitiva. És cara sud i la neu ja és bastant tova però dóna confiança, es deixa baixar molt bé, i quan entres dins del bosc ja per sota del Portell del Llop, més obac, fins i tot és encara una mica dura. "Satisfaction nananaaaaa nana na,,,,,,".

Inici del descens

Hi afegeixo també la ruta que vaig fer fa temps des de Tuixén:


Dues horetes, plegar estris i cap a casa, un altre bonic dia,
Lluís

Fent vistes per Cambradase

El mal temps ens ha fet fora del coll de Pimorent. La intenció d'avui era la de fer el Coma d'Or des de l'esmentat coll, però arribant allà, la boira i el vent ens indicaven una recomanació... cotxe i avall, a buscar el pla B d'avui que era el de fer una aproximació per la zona de Cambradase per fer en breu la canal Vermicelle.
Una volta en cotxe per l'alta Cerdanya ens ha dut al final a peu de l'estació de St. Pere dels Forcats. No és que no volguem fer muntanya però l'hora que és ens fa decantar per estalviar la patejada de l'estació i... agafem la cadira.
Un cop dalt si que comença la vertadera ruta d'avui, l'objectiu és arribar a peu de la Canal Central, i, depén de com es vegi pujar-hi un troç... o tota.

La primera part és zona boscosa però que s'intueix igualment bona per la baixada doncs hi ha força clarianes, va fent diferents desnivells que es superen ràpidament i tot seguit se'ns obren les vistes a tota la zona de Cambradase.

Veiem tres cordades a la dreta, encarant la Vermicelle, ens hi aproximem un  troç per veure-la de prop. També hi ha gent a la Central, un parell que pugen i altres que baixen esquiant. Això comença a corroborar les bones condicions de neu que fa estona estàvem intuïnt. Ens anem aproximant i la neu ja és pols, de bona qualitat, veiem que els esquiadors xalen baixant, això ens anima a pujar.

No anem amb material necessari per la Vermicelle, però si per la central, portem grampons i piolet, no portem ni arnés ni corda, per tant pujarem i baixarem per la mateixa canal.
Els primers pendents a peu de canal es fan bé amb esquís. Per prudència, quan es comença a estrényer, els treiem i comencem l'ascensió a peu. De moment la qualitat de la neu fa innecessari posar grampons, pujem amb els bastons d'esquiar a les mans i els esquís a la motxil.la, no cal ni piolet.

Des de lluny, la zona es veu molt dreta i feréstega, com molt difícil. Canvia la vista, però, des del peu de la canal, es veu més curta del que realment és, fins al punt que es tendeix a infravalorar. El que créiem que es podia fer en un quart d'hora al final ho fem en 35-40 min.
La part final, amb una petita congesta i força més dreta, ens fa treure el piolet de la motxil.la. No sense fatiga arribem a la sortida i llavors aquesta fatiga es converteix en satisfacció, s'obren les vistes arreu amb un paissatge esplèndid.

Torre D'Eina desde la carena de Cambradase

Fem el cim oriental de Cambradase, tornem a l'inici de la canal i ara ve un altre dels reptes del dia, el descens.

El tempteig i les temences inicials es converteixen en satisfacció pocs metres més avall de la congesta. Es passa la zona més estreta farcida de rocs amb precaució, i quan s'eixampla la canal es gaudeix de la neu i dels viratges, això si, parant de tant en tant per recuperar.

Arribem a la zona de bosc on la neu ja comença a ser transformada, i finalment a l'estació de St. Pere. Cap el cotxe i cap a dinar!

Màrius i Lluís

Esquí de muntanya: Vallter - Bastiments

Aquí tenim una clàssica d'esquí de muntanya que aquest any ens permet fer-la ben aviat. Tot i haver començat tot just el desembre, resulta que la zona de Vallter és de les que està més esquiable de tot el Pirineu. Endavant.

Comencem l'ascensió a peu d'estació, a la cota 2.170, ...si, si, tot i haver-hi neu, comença bastant amunt, justet a peu de pistes, una mica més avall no hi ha res de res.

El Bastiments des de l'estació de Vallter. Per l'esquerra hem fet l'ascensió i per la pala dreta el descens

A mida que anem pujant per l'estació anem trobant més neu. Aquesta és compacta per les nevades humides, sumat després a les petites glaçades que hi ha hagut, i que fan que no hi hagi problemes de base. És difícil tocar pedres amagades.
Després de 200 mts de desnivell deixem l'estació per adreçar-nos cap el Coll de la Marrana, en uns primers metres sense guanyar desnivell, o fins i tot perdent-ne.
Un cop a la base del coll comença a adreçar-se fins que al final, just l'últim tram es torna delicat per la congesta de neu que hi ha.

El Gra de Fajol, i el Coll de la Marrana darrera l'Edu

Sortint al Coll de la Marrana

Mirant a l'Est, Al fons el Canigó

Ja sóm a 2.520 mts, ara, just al peu del Gra de Fajol, se'ns apareix l'altra vessant, la del riu Freser i més avall la Coma de Vaca.
Si mirem cap el nord veiem el nostre objectiu, el Bastiments. Des d'aquí sembla molt assequible, de fet, si les condicions de neu són bones si que ho és, però normalment, aquesta gran pala orientada al Sud sol tenir una neu transformada i per tant, a primera hora força glaçada. Cal avançar amb els esquís molt ben posats i buscar les zones de la pala amb millor neu.

La pala inicialment fàcil. Al fons el Coll de la Marrana i el Gra de Fajol

Quan s'ha començat a adreçar i hem començat a patinar hem fet una gran diagonal cap a la dreta per anar a buscar les millors condicions (veure track), però tampoc les hi hem trobat. Hem tornat a anar cap a l'esquerra pensant que aniriem fent grans diagonals però allà hem trobat una zona amb neu menys transformada per on hem anat pujant fins daltl.
El Bastiments (2.883 mts) té una llarga carena que val la pena resseguir-la fins el final, no és difícil, no té desnivell i té unes grans vistes.

Vistes properes del Freser i el Pic de l'Infern

 

Mirant al Sud la Vall del Freser

Carena cimera

Un cop fet i desfet aquest camí carener ens dirigim a la baixada, que la farem per la pala que baixa directe a l'estació, direcció Est. Des de baix pintava molt bé però també tenia condicions no massa fàcils, molts trams amb glaç que et fan extremar precaucions. La part baixa estava millor, i finalment hem acabat de treure tensions a la zona de l'estació esquiant còmodament fins el cotxe. Temps total 2h justes.
Edu i Lluís

Puigmal de Llo, Pic Petit de Segre i Puigmal

Per segona vegada consecutiva vaig a la zona del Puigmal. Avui sol, de totes maneres, com que els lloc per esquiar encara són escassos, estic segur que trobaré molts esquiadors.
Aquest cop, però, vario una mica la ruta. A l'aparcament constato que no estaria sol, hi ha una vintena de cotxes que busquen un objectiu igual o semblant.
Uns francesos comenten que avui estan millor les costes que baixen del Puigmal, que ahir hi van estar i és més recomanable que el Puigmal de Llo.
A la part baixa la neu és una mica més escassa que la setmana passada, normal..., durant la setmana ha nevat però ho ha fet en cotes més altes. Em poso però, els esquís al mateix lloc, a la cota 2.300 mts. Vaig veient gent que pugen com jo, en solitari, i diferents grups i parelles, que trien diferents opcions per pujar.

Em decideixo a pujar pel mig de la vall fins arribar al Coll de Puigmal de Llo. Un cop allà em desvio a l'esquerra fins el Puigmal de Llo.

El curt tram que hi ha i la mandra de posar i treure pells per tant poc troç fa que deixi els esquís a baix i m'encaro la piràmide final a peu. Un total de 10 min. em basten per arribar-hi, tirar alguna foto i baixar... a punt de seguir la carena cap a l'objectiu final.

Enmig, i quasi sense voler, es passa pel Pic Petit de Segre, que quasi no te n'adones que ets dalt fins que comences a baixar-lo per l'altre costat, ara que, la carena per arribar-hi és el tram més estètic de la ruta.

Un cop baixats els 40 mts fins la Collada d'Err ja només queda fer la piràmide final del Puigmal, aquí les cames ja comencen a notar la fatiga de la més d'hora i mitja que fa que pujo, però en fi, si ja veig el final!! És dur però ja quasi hi sóc..... Tot i la gent que va pujant, a dalt només hi trobo un parell de francesos. Sembla que ens hem repartit en el temps per no acumular-nos dalt. Dia clar i espectacular és el que hi ha avui...

La baixada és de lo milloret que podia fer avui, la llibertat de triar la ruta degut a la quantitat de neu, i bona , ha estat un "gustasu". He baixat per on no ho havia fet mai, directe avall a buscar la vall d'Aiguaneix per on havia pujat.

Sovint les condicions del Puigmal, el gel, les carenes ventades, les pedres que surten, fan que les possibilitats de baixar siguin limitades. Avui la muntanya m'ha deixat triar, m'ha donat "llibertat de descens", s'ha convertit en una gran pala de neu pols que... agàfala per on  vulguis!!!
...Ja sóc baix, se m'ha fet curta...
Lluís

Puigmal de Llo. Les primeres neus

No hi ha gaires anys que no hagi tingut la il.lusió de xafar les primeres neus.
Aquest any no ha estat diferent, de cop i volta et trobes sobre la capa blanca i tornes a comprovar, després dels mesos estivals, que la muntanya ha canviat, és més suau, més dolça, no tant caòtica, no tant dura. Desapareixen les tarteres, les roques, la vegetació, els torrents, tot s'enterra per tornar a sortir d'aquí un mesos amb força, ...però mentrestant ho aprofitarem!
Un altre però... la neu comença a uns 2.250 mts, per tant ens ha tocat caminar mitja horeta amb esquís a la motxil.la pel costat del Torrent d'Aiguaneix. Les ganes d'arribar a la blancor ens han facilitat l'estona de caminar.

Avui amb l'Edu hem anat al Puigmal de Llo... Per què? si hi ha el Puigmal al costat! ...doncs perquè ens ha sortit així, perquè des de baix hem vist una pala amb una neu que pintava tan bona, que prometia tant, que no ens la podiem perdre.
Si que molts quan són a Er-Puigmal van a fer la muntanya més emblemàtica de la zona, el Puigmal, de fet, nosaltres fins ara ho haviem fet així. I aquesta era la intenció d'avui però ens hem permés la llicència de canviar d'objectiu i així feiem un cim que amb esquís encara no l'haviem baixat.
  

  

Petit espectre de Broken 

Avui la neu era dura amb una capa d'uns 2 cms. de neu recent, pols, d'aquelles que et fan fàcil l'esquiar. La pala que baixa directa des del cim té un pendent força uniforme, més dreta a la part alta i que es va suavitzant progressivament fins arribar al peu del torrent, on després de vorejar un metres  i aprofitar la ja escassa neu tot sortejant matolls i pedres, ens hem tret els esquís, però no la satisfacció d'aquesta matinal.

Edu i Lluís